Elaboració de l'ideari

Aquí passem la proposta que hem treballat des del grup de cures.

Cures i treball reproductiu

Proposem un qüestionament de l’economia dominant, des d’on s’organitza i s’estructura la societat i, per fer-ho, considerem cabdals les aportacions de l’economia feminista, no només per visibilitzar i valorar l’esfera reproductiva, també per resignificar certs conceptes (com el de treball, producció, benestar, cures, entre altres). Partim de la idea que les persones, al llarg de tota la nostra vida, necessitem ser cuidades i sostingudes: la imatge idealitzada d’èxit social basada en l’individu masculinitzat independent i totalment disponible per a l’esfera pública i productiva amaga les persones que desenvolupen totes les feines que li permeten existir i realitzar-se. Ens adonem que el model social que tenim es continua basant en la divisió sexual del treball, diferenciant les tasques productives -remunerades, que es vinculen i desenvolupen en l'àmbit públic- i les tasques reproductives -normalment desplegades en el sí de l'àmbit privats, assumides tradicionalment dones i naturalitzades com a funció de cura de l'entorn familiar i comunitari, i per tant no remunerades-.
El sistema productiu en general, per a poder existir, necessita tota una infraestructura d’espais invisibles (relacionats amb el suport comunitari, la cura de la vida humana i la no humana, la relació amb l’entorn), tots ells orientats cap al
sosteniment de la vida. És gràcies a l’esfera reproductiva, que en pot existir una de
productiva, paràsita i només pensada com a acumulació i espoli.

L’Organització Internacional del Treball es refereix al treball de cures com totes aquelles activitats realitzades per donar resposta a les “necessitats físiques, psicològiques i emocionals de les persones” en l’esfera pública i en l’esfera privada, en l’economia formal i en l’economia informal, de forma remunerada i de forma no remunerada.

Des de la dècada de 1970 les economies feministes han posat el focus en aquesta conseqüencia del sistema patriarcal i han anomenat al rerefons d'aquesta dinàmica com un conflicte entre capital i vida, donat que la lògica del sistema capitalista ha obviat i menystingut aquestes necessitats de cura. Un conflicte, el de capital vida, que veiem també ens els mecanismes d'explotació mitjançant el qual el capital s'apropia dels treballs domèstics id e cures i determina les condicions de vida de la població més enllà del salari. I és interessant adonar-se com aquesta mateixa dinàmica s'ha reproduit amb la relació amb l'entorn natural, entés com a font de recursos per al creixement il·limitat exercint una explotació, una apropiació de processos i treballa en benefici propi
Així s'han invisibilitzat les necessitats de cura humanes (i ambientals) i per tant s'han trencat els llaços comunitaris que permetien un repartiment de les tasques de cura en les families extenses i comunitats properes.

En general podem veure que hi ha una manca de reconeixement d'aquesta activitat en el si de les llars la qual cosa té implicacions en les condicions de vida de les dones (escassetat de temps, baixes cotitzacions, baixa projecció professional, manca de reconeixement social, afectacions a la salut..),la qual cosa se suma a la manca de reconeixement d'aquesta activitat en el mercat formal, que amplia les deficiències en les condicions materials de les dones, que són qui acostuma a treballar en aquest àmbit. Ens adonem que el model actual de cures se sustenta en tres pilars fonamentals:
1. l’omissió de la responsabilitat social per proporcionar les cures, que passen a cobrir-se en l’àmbit domèstic-privat i s’invisibilitzen des d’allò públic
2. la feminització d’aquesta responsabilitat de cures
3. l’establiment del binomi cures-desigualtat: en la mesura en què les cures no són ateses ni mirades des de la responsabilitat social, qui s’ho pot permetre pot delegar-les a altres persones. Així, cuidar posiciona en una situació de vulnerabilitat i es produeixen fluxos asimètrics de cures d’uns grups socials a uns altres (de dones a homes, de clases populars a classes mitjanes-altes, de llars migrants a llars autòctones, de països de la perifèria a països del centre, etc.). I és en aquest context que parlem de cadena global de cures per referir-nos a les xarxes transnacionals que s’estableixen per cobrir les necessitats de cures i que té a veure amb la crisi del reproducció social del Sud global i amb la crisi de cures dels pïsos del centre. Les dones es transfereixen les cures d’unes a altres en base a eixos de poder, i les que poden permetre’s no desenvolupar-les, les posen a mans d’altres dones, aquesta vegada ja de manera globalitzada.

Avui, aquest model de provisió de cures està en crisi per diferents factors: la incorporació de la dona al mercat laboral i els canvis en les seves espectatives vitals, l’augment de la necessitat de cures degut a l’envelliment de la població, el model de creixement urbà, la precarització del mercat laboral i la impossibilitat de per fer efectiva la conciliació, la pèrdua de llaços socials i la individualitzzació en la gestió de la quotidianitat… Aquesta crisi podria ser aprofitada per reorganitzar el sistema de cures: assumir-ne la responsabilitat des d’allò públic, visibilitzant, des del sector privat i productiu, la necessitat de les feines reproductives per al manteniment de l’activitat econòmica, etc. Però el cert és que, en la majoria dels casos, la necessitat de cura continua sent assumida des de l’àmbit domèstic. I es reprodueixen els malabarismes per a sostenir-los, sovint delegant la necessitat de cura a altres dones.

Per tot això, l'àmbit de les cures i el treball reproductiu són un motor pel canvi cultural necessari en aquest moment d'emergència climàtica i crisi ecosocial. En la dimensió econòmica, per remetre els processos d'apropiació, precarització, sobreexplotació, extractivisme, etc. i en la dimensió cultural cultural, per construir un marc cultural que "posi la vida al centre" a partr de reconèixer la vulnerabilitat i la necessitat de fer-nos càrrec col·lectivament. Recuperar la consciència d'interdependència de l'ésser humà amb la seva pròpia espècie i amb el medi que l'envolta, i per tant, superar la contradicció entre cultura - natura, es fa imprescindible per canviar les condicions materials d'existència i recuperar l'arrelament profund amb l'entorn.

Cal reconèixer la centralitat de l’esfera reproductiva, en primer lloc, fent-la visible, desfeminitzar-la i desracialitzar-la. Així, caldrà col·lectivitzar aquestes tasques, portar-les a l’espai comunitari i compartir-les i ser assumides públicament.
A més, cal també una revalorització simbòlica i cultural dels valors i aptituds implicats en la cura de la vida (empatia, emotivitat, comunicació, cooperació...), per a fer front a la preeminència de la competitivitat, individualisme i violència del capitalisme patriarcal.