Aprovació de l'Ideari

El següent text és el bloc "3.4. Sobirania energètica". Si us plau llegeix el text i comenta les teves esmenes de màxims o comentaris positius a l'espai de comentaris:

Catalunya és molt depenent d’entrada de materials i energia dels mercats globals per fer funcionar el seu metabolisme socioeconòmic. El balanç energètic de Catalunya es basa majoritàriament en la combustió d’hidrocarburs (69%) i en l’energia nuclear (25%) com a fonts d’energia. Del consum total d’energia primària de 25.371,2 ktep (milers de tones equivalents de 35 petroli) només un 5% prové d’energies renovables. Aquest consum d’energia primària va créixer un 100% entre el 1990 i el 2007 i a partir d’ençà s’ha reduit lleugerament en un 8%. En quant al consum d’energia final l’electricitat té més pes (25%) que en la generació primària, el que ens indica que gran part de l’electricitat que consumim prové de fonts no renovables contaminants. (Icaen, 2024). Com un 100% dels hidrocarburs consumits provenen de fora del territori, això fa que la sobirania energètica de Catalunya només sigui d’un 16,7% del seu consum final (González Reyes, L. Gonzáñez Briz, E., Almazán, A. 2024).

La reducció del consum energètic i la transició energètica a les renovables de totes les activitats essencials possibles és imperativa com a mitjà decisiu per aturar el canvi climàtic i en segón plà per afrontar l’horitzó d’exhauriment dels combustibles fòssils i l’urani durant la segona meitat d’aquest segle i fer que la transformació ecosocial del metabolisme socioeconòmic i les activitats allà incloses sigui el més justa i democràtica possible. Cal tenir en compte, però, que el canvi climàtic és només un dels factors que impulsen el canvi global i que, per tant és necessari establir mesures i polítiques holístiques més enllà de les estrictament energètiques, de caire social, econòmic, de mobilitat i infraestructures, alimentari, i tenir en compte com unes afecten a les altres per transitar de manera eficient cap aquesta sobirania.

En clau de producció energètica al territori català, la transició energètica serà una peça clau en l’obtenció de la màxima sobirania energètica possible perquè ens farà dependre només de la insolació, el vent, la pluja i altres fenòmens naturals del territori. Segons el PROENCAT, per assolir la neutralitat d’emissions el 2050, haurem de reduir durant els propers 25 anys un 30% el nostre consum energètic total i reduir la combustió d’hidrocarbus i urani instal·lant la màxima quantitat de generació d’electricitat renovable, fent que el 75% d’aquesta energia sigui generada per eòlica, solar i hidroelèctrica i el 25% restant per la combustió de biomassa (Icaen, 2022). Aconseguir reduir un 30% el consum d’energia d’una manera justa i democràtica és el gran repte de les properes dècades, ja que si les inèrcies polítiques actuals continuen dominant s’espera que les desigualtats creixin exponencialment entre classes socials i entre territoris del Nord i el Sud global.

En quant a les tècniques de generació elèctrica renovable, les tecnologies de generació per captació d’energia solar i eòlica, són exigents en materials i també en espai. Ara per ara, precisem per a captar i transformar aquesta energia d’elements escassos (coure, cobalt, liti, níquel, terres rares, crom, minerals del grup del platí i alumini) que s’obtenen en països de l’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia a través de relacions de poder colonialista i extractivista. L’explotació d’aquests minerals, a més, està en mans de grans corporacions transnacionals del nord i la seva extracció genera greus impactes ambientals i socials en aquests territoris. Per tant, la nostra sobirania energètica no pot basar-se en aquest model extractivista i neocolonial que segueixi mantenint una estructura econòmica mundial amb unes perifèries primari exportadores dependents de la demanda del centre. Fer la transició energètica ha d’implicar unes relacions nord-sud justes. I cal estimular la recerca per a fer-la en base a nous materials propers i el reciclatge dels minerals ja usats. Per reduir aquests impactes costosos, és prioritari usar l’energia amb la màxima eficiència possible i la reducció del seu consum en la màxima mesura que poguem i establint uns fluxos materials i energètics integrats en els ecosistemes. Cal l’estalvi i els bons usos, en particular l’aïllament tèrmic dels edificis i la racionalització de la mobilitat, però també la bona gestió dels residus, el foment de les activitats econòmiques de baix consum energètic, l’ús d’energia directe sense conversió (molins). En cas de necessitar energia directe de combustió d’hidrocarbus l’hauriem de reservar a activitats essencials com són l’agricultura, la gestió de l’aigua o d’infraestructures, sempre gestionada per institucions realment democràtiques.

El desequilibri en la distribució territorial de la població suposa un repte: 63,3% de la població es concentra en el 7,3% del territori, mentre que 8,7% de la població ocupa el 60,5% del territori. Afegim-hi que el 50% de la superfície té pendents superiors al 20%. Les concentracions urbanes i metropolitanes agrupen molts usuaris però no tenen suficients superfícies per a la captació eòlica o solar. Per això cal plantejar la transferència d’energia captada a les zones rurals vers les zones més poblades. La participació del territori en el desplegament de les renovables és essencial perquè aquesta pugui dur-se a terme de manera democràtica. El sacrifici que es necessitarà per parts de certes regions ha de ser repartit de manera justa i amb participació activa de qui hagi de fer el sacrifici. Una implementació decretada de manera centralista mai es podrà dur a terme sense caure en mesures autoritàries amb forta coacció des de l’Estat.

Respecte a la reducció de consum d’energia final, atès que el transport d’energia (sigui electricitat o calor) comporta pèrdues, convé maximitzar les quantitats d’energia captades in situ, prop del lloc on seran usades, i instal·lar en la màxima mesura fonts d’energia directe sense conversió. En el cas de les zones urbanes i dels espais ja antropitzats, serà fonamental aprofitar tots els espais disponibles. Per això caldrà una llei d’usos que obligui a ocupar amb finalitat de captació tots els espais viables: terrats, teulades i tota mena de cobertes, marquesines, etc. Aquesta llei ha de permetre que les aglomeracions urbanes facin la seva màxima aportació i, per tant, alliberin les zones rurals d’haver d’aportar tanta superfície. (Aquest criteri s’ha de fer extensiu a totes les àrees antropitzades, no sols en els espais urbans; per exemple, fotovoltaica en polígons industrials, canals, carreteres, vies fèrries, deixalleries, mines abandonades, etc.). A més a més, la reducció del consum energètic de les llars s’hauria de reduir un 80% mitjançant la renovació de construccions amb baix nivell d’aïllament, a través d’un plà públic de subvencions que financiin les obres d’adequament des de l’inici i no un o dos anys més tards com succeix avui en dia.

La planificació territorial és important per maximitzar l’aprofitament de les àrees antropitzades i així reduir les pressions sobre unes àrees rurals que cal destinar prioritàriament a: 1) biodiversitat; 2) conreus; 3) activitats ramaderes; 4) boscos. La Generalitat ha de planificar el territori de manera oberta, transparent, democràtica i participativa per evitar que la captació energètica interfereixi en aquestes destinacions prioritàries. La planificació ha de permetre construir el model energètic futur, sense hipotecar el futur amb decisions fruit de la immediatesa del present. El pla territorial reservarà a la captació energètica espais clarament definits (matollars, erms, roquissars, terrenys inclinats, etc.). Es buscaran també fórmules intermèdies quan siguin viables, com la combinació de conreu i captació (“agrivoltaica”) o instal·lacions solars que puguin funcionar com a tallafocs en zones forestals.

Cal potenciar al màxim la captació de petit format en edificis residencials, de serveis, industrials, etc. per a usos propis (autoconsum), no sols fotovoltaics, també minieòlics, termosolars, hidràulics de petit format. Poden ser iniciatives individuals o col·lectives. En particular cal una atenció especial a les comunitats energètiques locals. I en aquest sentit, els ajuntaments poden tenir un paper primordial en aquest procés. Un efecte col·lateral positiu d’aquest model és implicar la ciutadania i per tant educar-la de cara a la transició energètica –que implica canvis importants en les maneres de tractar l’energia, i establir les comunitats energètiques com a principal model energètic del païs. Però hi ha un nombre important d’activitats (indústria exigent en energia, transport ferroviari, hidrogen verd per a usos no locals...) que requereixen instal·lacions de gran format, cercant la millor ubicació i la que generi menys impactes en els ecosistemes i els paisatges. El fet que el gran format exigeixi grans inversions no comporta deixar aquestes instal·lacions en mans del gran capital: cal fomentar les grans inversions públiques i cooperatives amb les fórmules financeres que les facin possibles, idealment sent aquestes en forma público-comunitària amb un sistema de subvencions o concessions o d’empreses públiques amb un fort control democràtic.

L’emmagatzematge requereix una atenció especial, atès la condició de flux que tenen les fonts renovables d’energia elèctrica. De moment els procediments disponibles són les bateries, el bombament hidroelèctric i l’hidrogen verd. Cal un esforç de recerca particular en aquest camp estratègic per a tot el sistema, qüestionant de moment l’anomenat hidrogen verd, molt exigent en aigua en un context on és escassa.

La mobilitat és un altre sector molt important a tenir en compte. La fabricació del vehicle elèctric i les bateries depèn en un grau molt elevat de materials com el coure, cobalt, níquel, liti, terres rares i alumini. L’Agència internacional de l’energia preveu que sectors com el vehicle elèctric i les bateries multipliquin per 30 la seva demanda de materials entre el 2020 i el 2040. Per tant, cal que la transició energètica es basi en formes de transport de persones i mercaderies col·lectiu perquè és irresponsable i insostenible continuar un model de transport individual amb vehicles elèctrics que contribueixen a mantenir el sistema global extractivista i colonial. També calen noves formes de consum i una planificació econòmica, lligada sobretot a les instal·lacions de gran format democràticament gestionades.

Finalment, cal fer una reflexió sobre el paper de les tecnologies "salvadores". De moment hi ha molta incertesa, per tant, hem d'aplicar el principi de precaució i fomentar al màxim la recerca, tenint en compte quin efecte tindrà la tecnologia quan s'apliqui, tant en el seu entorn tecnològic (cadena de subministrament, tècnica, etc.) com en quant modificarà les pautes de consum i estils de vida de la societat, posant en qüestió l’actual model turístic, de transport i sistema econòmic, encara que podrem tenir un nivell de vida perfectament digne i desitjable.

Referències

ICAEN (2024). Balanç d'energia elèctrica de Catalunya. https://icaen.gencat.cat/ca/energia/estadistiques/resultats/anuals/balanc_energia/index.htmlç ICAEN (2022).

PROSPECTIVA ENERGÈTICA DE CATALUNYA 2050. PROENCAT. https://govern.cat/govern/docs/2022/02/04/13/14/3be61c8e-6048-4495-86bec7b0b126158c.pdf

González Reyes, L., Almazán, A. (2023). Decrecimiento: del qué al cómo. Propuestas para el Estado español. Icaria. Vilassar de Dalt, España.

González Reyes, L. Gonzáñez Briz, E., Almazán, A. (2024). Transición ecosocial a Catalunya: una proposta decreixentista. CGT Catalunya. Barcelona, Espanya.