Aprovació de l'Ideari

El següent text és el bloc "3.2. Mobilitat". Si us plau llegeix el text i comenta les teves esmenes de màxims o comentaris positius a l'espai de comentaris:

La mobilitat és una necessitat humana bàsica, un factor crític en la inclusió social i un element fonamental de l’activitat econòmica. El transport ha estat reconegut també com un servei essencial en el pilar dels drets socials de la Unió Europea (Vicent, 2022). A Catalunya tenim un patró d’ocupació territorial molt ineficient, que ha estat definit des de l’hegemonia del vehicle privat i per un transport amb ferrocarril que ha anat degradant-se durant el segle XX i el XXI. Les darreres dècades s’han caracteritzat per la desinversió, el tancament de línies ferroviàries de rodalies i l’aposta exclusiva pel tren d’alta velocitat, com a element de prestigi i pensat per al turisme i les classes mitjanes, no per a connectar la població amb els territoris. El resultat és una gran dispersió d’urbanitzacions, carreteres i altres estructures, amb un alt impacte ambiental, tant per la seva extensa afectació sobre els ecosistemes, com per les emissions associades a aquest tipus de mobilitat.

La mobilitat i el transport tant de persones com de materials contribueix amb un 30% de les emissions de CO2 de Catalunya (Gencat, 2023) i el mitjà de transport que més pes té amb diferencia és la carretera amb un 92% del consum d’energia final del sector del transport (OTLE, 2023), a més d’ocupar moltíssim espai i condicionar el territori per ubicar-hi les infraestructures necessàries per poder-se produir, el que fa que el model actual sigui insostenible i s’hagi de canviar. La política de transport i mobilitat ha sigut dominada durant els últims anys per tres factors: el temps, l’espai i la mobilitat amb transport privat. Això ha fet que el territori sencer estigui condicionat per infraestructures com són les carreteres i autopistes, que han desfet la matriu ecològica i ha posat en risc la sostenibilitat territorial de la que depenem, posant barreres físiques al pas de la biodiversitat o segellant el terra evitant que l’aigua s’hi filtri i provocant inundacions i augment de temperatura a les ciutats. En quant al transport de mercaderies, un 95% es fan per carretera amb camió i només un 5% es fan amb tren (OTLE, 2023).

En mobilitat de persones, és temps de deixar enrere el model de cotxe privat com a principal mode de transport, per així aconseguir guanyar en salut, tant dels usuaris del cotxe com de l’entorn, i guanyar molt espai a les poblacions que ocupen aquests vehicles que estan un 99% de la seva vida aturats i que necessiten de molta infraestructura per poder-se fer servir. El cotxe privat elèctric no és la solució per aconseguir un transport més net, ja que a part de necessitar el mateix espai i infraestructures que el de combustió, requereix de moltíssims materials rars durant la seva fabricació que només es poden aconseguir a través de cadenes de suministre 31 basades en el colonialisme i l’extractivisme de països del Sud global, com són el Congo o Bolívia. D’altra banda, el cotxe privat s’ha utilitzat per la indústria petrolífera com a vehicle per poder vendre derivats del petroli durant un segle tot i que tenien el coneixement dels efectes negatius de la combustió d’hidrocarburs a l’atmosfera i el clima, i com a condicionant polític per vendre una falsa llibertat a les classes treballadores. La indústria automotriu catalana (per exemple SEAT i els seus proveïdors), si vol no haver de desaparèixer, pot d’aprofitar aquest canvi de paradigma en la indústria per reconvertir els seus processos i produïr vehicles col·lectius, basats en els models cooperatius com Som Mobilitat. En quant a l’aviació, és imperatiu reduïr inmediatament el volum de la seva activitat, imposant un impost al querosè i una limitació dels vols curts i mitjans, com ja s’han fet en altres països, ja que l’aviació és el mode de transport més contaminant amb molta diferència.

Hem d’apostar per un model de mobilitat personal basada principalment en el transport públic a on el territori estigui vertebrat pel tren electrificat com a transport entre poblacions o per autobusos públics allà on no sigui possible fer vies electrificades, i dins de les poblacions amb el transport públic com l’autobús, el tram o el metro. En detall, a dins de les poblacions, especialment grans com Barcelona, hem vist com mesures regressives com les ZBE o els peatges urbans han tingut menys efecte de l’esperat i sobretot han penalitzat a les classes treballadores, llavors hem de pensar en una adequació de l’espai de les ciutats, l’urbanisme, el règim de propietat i en les activitats industrials per evitar que el cotxe privat sigui necessari pels desplaçaments professionals. Posant el focus en l’urbanisme, hem de seguir el model de les ciutats dels quinze minuts i el fil de l’últim govern de Barcelona, aplicant consciència feminista per prioritzar els desplaçaments a peu i en bicicleta, facilitant les cures de proximitat i la salut de la població amb entorns saludables i fent les ciutats més habitables perquè les persones no es vegin forçades a sortir-hi sovint per cuidar-se. En quant al tren, necessitem l’electrificació de totes les vies, amb una planificació no centralitzada i una modernització de l’infraestructura.

En mercaderies, hem de rebaixar el volum de transport a través de canviar l’estructura de les cadenes de subministrament per redistribuir les activitats econòmiques pel territori apostant pel consum local i deixant enrere la producció industrial just-in-time tant depenent del transport de llargues distàncies i de fluxos globals de materials i energia. La logística també ha de reduir el seu consum en transport, basant-se en nodes de transport ferroviari i afrontant les distàncies curtes amb transport elèctric i la última milla amb transport de poca càrrega, com poden ser bicicletes de repartiment. És essencial un augment del nivell de la planificació de l’economia per no dependre de la flexibilitat del transport de combustió per produir-se. En ámbit internacional, el transport marítim mou el 80% de mercaderies al territori (OLTE, 2023) sumant un 3% de les emissions de CO2, podent-se rebaixar significativament aquesta xifra relocalitzant les activitats productives al territori i reduint la velocitat dels vaixells.

Hem de repensar el model de mobilitat personal i de mercaderies per aconseguir establir un sistema sostenible que conecti l’entorn humà, el territori i les ciutats i pobles dins d’una infraestructura verda que convisqui en armonia amb la matriu ecològica, principalment basada en el transport ferroviari electrificat de rodalies i proximitat, en l’abandonament general del cotxe privat i en el transport públic a dins de les poblacions. Per a fer-ho, cal garantir l'accessibilitat de la ciutadania dels territoris menys poblats als serveis bàsics, facilitant la seva connexió amb els nuclis de serveis. Per això, cal un pla integrat de mobilitat elèctrica entre trens, autobusos, taxis i cotxes de propietat col·lectiva, organitzats en una única xarxa, amb freqüències i horaris pensats per no perdre temps en els intercanvis modals. En aquesta xarxa, el ferrocarril ha de ser el transport principal, de gran capacitat, mogut amb electricitat provinent de fluxos renovables, no dependent de minerals crítics ni derivats fòssils, i pensat per articular el país. A partir dels nodes d'aquesta xarxa ferroviària vertebradora caldrà completar la connexió amb les xarxes d'autobusos, cotxes compartits i sistemes d'autobús a la demanda, arribant per capil·laritat a la resta de localitats.

Referències

Gorz, André (1973). L’ideologia social de l’automòbil. Le Sauvage, septiembre-octubre 1973. https://www.grijalvo.com/Gorz/Ideologia_social_del_automovil.htm

OTLE, 2023. Consumo de energía en el transporte. https://otle.transportes.gob.es/monografico/descarbonizacion_transporte_julio_2023/2emisio nes-actuales-y-futuras-de-la-actividad-del-transporte/21consumo-de-energia-del-transporte

Vicent i Boira, Josep (2022). Mobilitat i infraestructures: sostenibilitat, flexibilitat i proximitat. Revista La Pública. Pag. 118-123. Fundació Sentit Comú, Barcelona.

Castaño, P. Torrens, Ll. (2022). Una transició verda amb perspectiva de classe i de gènere. Revista La Pública. Pag. 124-129. Fundació Sentit Comú, Barcelona.